La frenologia (del grec: φρήν, frēn, "ment"; i λόγος, logos, "coneixement") considera que el caràcter, els trets distintius de la personalitat i fins i tot les tendències criminals d'una persona es poden determinar en funció de la forma del cap, estudiant quines regions estan més o menys desenvolupades.
La teoria va ser desenvolupada pel fisiòleg alemany Franz Joseph Gall (Tiefenbronn, Baden, Alemanya, 1758 - París, França, 1828) i va tenir una enorme acceptació durant el segle XIX. Franz Joseph Gall va nèixer el 9 de març de 1758 a la localitat alemanya de Tiefenbrunn. De jove es va traslladar a Estrasburg per realitzar estudis de medicina. Als vint-i-tres anys va marxar a Viena, i es va doctorar el 1785. En finalitzar estudis, Gall va exercir la medicina privada a Viena. Al mateix temps, iniciava els estudis sobre les funcions cerebrals de l’home i de les diferents espècies animals.
La teoria va ser desenvolupada pel fisiòleg alemany Franz Joseph Gall (Tiefenbronn, Baden, Alemanya, 1758 - París, França, 1828) i va tenir una enorme acceptació durant el segle XIX. Franz Joseph Gall va nèixer el 9 de març de 1758 a la localitat alemanya de Tiefenbrunn. De jove es va traslladar a Estrasburg per realitzar estudis de medicina. Als vint-i-tres anys va marxar a Viena, i es va doctorar el 1785. En finalitzar estudis, Gall va exercir la medicina privada a Viena. Al mateix temps, iniciava els estudis sobre les funcions cerebrals de l’home i de les diferents espècies animals.
Aquestes recerques tenien com a objectiu l’estudi de la formació del crani i la localització de signes externs en el cervell que tinguessin alguna correspondència amb les facultats mentals de les que parlaven els filòsofs. El resultat va ser un treball publicat el 1791 a Viena en el qual ja es troben les principals idees de la seva ‘fisiologia del cervell’ i que després desenvoluparia amb més profunditat en les seves obres posteriors.
A partir de 1800, amb l’ajuda de Johann Kaspar Spurzheim (1776-1832), un jove estudiant de medicina, va iniciar una recerca sistemàtica sobre l’anatomia del cervell humà. Les contribucions de Gall i Spurzheim al coneixement de l’anatomia i fisiologia del cervell foren de gran vàlua, així com les innovacions que van introduir en els mètodes de dissecció. A diferència dels seus contemporanis, Gall i Spurzheim no disseccionaven el cervell tallant-lo des de dalt fins a baix amb el que evitaven destruir-ne les connexions entre les diferents parts.
La doctrina de Gall és una combinació de teoria del cervell i de ciència del caràcter i es pot resumir en els següents postulats:
A partir de 1800, amb l’ajuda de Johann Kaspar Spurzheim (1776-1832), un jove estudiant de medicina, va iniciar una recerca sistemàtica sobre l’anatomia del cervell humà. Les contribucions de Gall i Spurzheim al coneixement de l’anatomia i fisiologia del cervell foren de gran vàlua, així com les innovacions que van introduir en els mètodes de dissecció. A diferència dels seus contemporanis, Gall i Spurzheim no disseccionaven el cervell tallant-lo des de dalt fins a baix amb el que evitaven destruir-ne les connexions entre les diferents parts.
La doctrina de Gall és una combinació de teoria del cervell i de ciència del caràcter i es pot resumir en els següents postulats:
1.- El cervell és l’òrgan de la ment.
2.- El cervell està format per un conjunt d’òrgans.
3.- Aquests òrgans o facultats mentals es troben localitzades en diferents àrees delcervell i cadascuna d’elles realitza una funció específica.
4.- Ja que el crani s’ossifica sobre el cervell durant la seva formació, l’anàlisi extern del crani (examen craneoscòpic) proporciona un mètode per a diagnosticar l’estat de les facultats mentals.
2.- El cervell està format per un conjunt d’òrgans.
3.- Aquests òrgans o facultats mentals es troben localitzades en diferents àrees delcervell i cadascuna d’elles realitza una funció específica.
4.- Ja que el crani s’ossifica sobre el cervell durant la seva formació, l’anàlisi extern del crani (examen craneoscòpic) proporciona un mètode per a diagnosticar l’estat de les facultats mentals.
La tasca divulgativa d’Spurzheim a Gran Bretanya i als Estats Units va ser fonamental per a la popularització de la frenologia en el món anglosaxó. Amb ell, la fisiologia del cervell de Gall es va convertir en ‘frenologia’ i la nova doctrina es va estendre amb força per les ciutats britàniques i la costa est dels Estats Units. Spurzheim va afegir un nou postulat que relacionava la mida relativa d’un òrgan amb la mesura de la seva potència, va crear la nomenclatura frenològica que designa les facultats mentals i va ser el primer en aplicar la frenologia amb finalitats terapèutiques i educatives.
El seu principal difusor a Espanya va ser Mariano Cubí i Soler. Les seves activitats van provocar nombroses polèmiques i a la premsa van aparèixer molts articles i cartes d'opinió posicionant-se a favor o en contra de la ciència.
Posteriorment, Ezechia Marco Lombroso (Verona, Itàlia, 1835 - Torí, Itàlia, 1909), conegut amb el pseudònim de Cesare Lombroso, metge i criminòleg italià, basant-se en els postulats de la Frenologia, es va convertir en el representant del positivisme criminològic, basat en la idea que les causes de la criminalitat són d'acord amb la forma, causes físiques i biològiques.
El Magnetisme Animal
El Magnetisme Animal (o Mesmerisme) va aparèixer en el mateix període en què ho feien la frenologia, la fisiognomonia, l’antropologia i l’etnologia i, posteriorment, la sociologia. Des de principis del segle XIX, l’estudi de la ment s’havia convertit en una activitat empírica i els plantejaments filosòfics s’havien transformat en qüestions psicològiques i, posteriorment, fisiològiques.
Franz Anton Mesmer (Iznang, Suàbia, Alemanya, 1734 - Meersburg, Alemanya, 1815) va ser el primer en valorar la possibilitat d’induir estats alterats de la ment per guarir les malalties i qui va provar de proporcionar una explicació d’acord amb les lleis de la natura. Proposava l’existència de marees a l’atmosfera, similars a les marees marítimes, que produïen al seu torn marees en els humors del cos humà. La causa d’aquestes marees seria una força que va denominar gravetat animal i que incloïa l’atracció universal de Newton.
Franz Anton Mesmer (Iznang, Suàbia, Alemanya, 1734 - Meersburg, Alemanya, 1815) va ser el primer en valorar la possibilitat d’induir estats alterats de la ment per guarir les malalties i qui va provar de proporcionar una explicació d’acord amb les lleis de la natura. Proposava l’existència de marees a l’atmosfera, similars a les marees marítimes, que produïen al seu torn marees en els humors del cos humà. La causa d’aquestes marees seria una força que va denominar gravetat animal i que incloïa l’atracció universal de Newton.
Segon Mesmer, tot els éssers humans posseeixen una certa quantitat de fluid universal. Estava convençut que el fluid tenia una entitat física i que l’aplicació dels imants o de l’electricitat al cos dels pacients era un mètode per reforçar l’acció del fluid corporal del propi pacient i restaurar així l’harmonia entre l’univers i el sistema nerviós. Amb els anys, va deixar d’utilitzar els imants i l’electricitat i dirigia el fluid amb l’acció de les seves mans.
Per a Mesmer, el Magnetisme Animal era un mètode de curació universal que consistia en restablir el balanç del fluid corporal.
És considerat com el pare de la hipnosi.
És considerat com el pare de la hipnosi.
